Camino sobre la mar

Todo pasará. Todo quedará atrás. Nada que no hayamos leído en versos memorables aferrados al presente.

Al final haremos balance de estos días con esa determinación que marcan algunos episodios vitales. ¿Y eso cuándo fue, antes o después de la pandemia...? Pero hay tantas historias sin contar durante... Porque el durante es muy vivo en situaciones de emergencia y se puede hacer eterno en la enfermedad. Se desmarcan las manecillas en los relojes.

El "durante" de este tiempo que nos toca vivir, es un aprendizaje a marchas forzadas ante la adversidad. Es el miedo que asalta los hogares de las personas que enferman o las que temen quedarse sin trabajo y sustento; es la impotencia de quienes están lejos y también de los que están cerca; la contradicción interna en el ir y venir del trabajo, cuando el lema reza #quedatencasa; la desorientación ante un aluvión diario de noticias que no logramos digerir, discursos en los que casi nos hemos hecho expertas, cifras que no alcanzan al relato personal, ni el esfuerzo titánico de tantas manos...

Y sin embargo el "durante" es también el valor y la fuerza con la que somos capaces de responder ante toda esa incertidumbre. El durante son las clases impartidas de manera particular y privada por tantas personas que ofrecen ayuda: cocinan para otras, llevan la compra, hacen una llamada, abren consulta gratuita, inventan utensilios vitales con impresoras 3D o con manos artesanas, entrenan la fortaleza en cuerpo y alma...

Y además, nos salva también el humor -al margen de los infinitos memes- de las anécdotas cotidianas que de repente, brillan en medio del caos.

El durante, como hizo eterno Machado, es la incertidumbre que recorremos cuando no vemos trazado el camino, cuando la vida se estrecha y se ensancha en el ahora, en el hoy. "Todo pasa y todo queda, pero lo nuestro es pasar, seguir haciendo camino, camino sobre la mar".

Me acuerdo mucho estos días también de María Zambrano, con ganas de retomar proyecto monográfico pendiente inspirado en la Teoría de Gaia. Una cosa llevó a la otra... Quedan pendientes los detalles para otro día. Rescato una cita atesorada de Zambrano: "La Tierra lo arregla todo, lo distribuye todo. Bueno, quiero decir estas cosas, si la dejan. Pero no la dejan, no. No la dejan nunca ellos, los que mandan. ¿La dejarán alguna vez que haga su trabajo en paz?".

Hasta aquí solo una opinión. A continuación, una cita para invitar a la reflexión sobre el tiempo de la filosofía (recomiendo artículo íntegro): "Son tiempos aciagos, pero, sin embargo, los más propios para ejercer toda la potencia del pensamiento. Jamás el papel de la filosofía fue más relevante ni más necesario. En esta quiebra del espacio público es justo cuando el pensamiento se abre paso, cuando se crea el hueco necesario para reflexionar, el paréntesis para desacelerar y comprobar que la vida, si no es meditada hasta sus mismísimos tuétanos, tampoco se experimenta (humanamente). Y lo que es más importante: si no hacemos filosofía, los que la hacemos, en tiempos revueltos, tampoco nos jugamos la vida en ella. Y la filosofía va de eso: de ex-ponerse, de sentir miedo y mirarle descaradamente a los ojos: no tras el desamparo, sino en el desamparo mismo, en la angustia que procura verse obligado a pensar."

https://elvuelodelalechuza.com/2020/03/29/por-que-filosofar-es-de-valientes-y-tras-la-filosofia-se-parapeta-tanto-cobarde/?fbclid=IwAR0ALCqU9ZnxCnNNlNqcZ5nngTubdzzN1ZNloVqhrTFflbP4oD-fjJFHLNw

«Que no vinguin!» no és una resposta

La UE continua lluny de donar una resposta mínimament digna a la crisi migratòria. El darrer revés ha estat aquesta mateixa setmana: la proposta d’acord amb Turquia per al retorn de tots els nous migrants irregulars que han aconseguit arribar a Grècia. Encara no ens havíem recuperat de l’estupor causat per les paraules del president del Consell Europeu, Donald Tusk, la setmana passada, quan arriba aquesta decisió inaudita dels caps d’Estat o Govern de la UE. Per enèsima vegada tornem a estar davant una greu vulneració dels DD HH i del marc legal europeu en matèria de refugiats.

El passat 3 de març, durant la seva gira per la denominada ruta balcànica, Donald Tusk apel·lava als “potencials migrants econòmics il·legals, d’on sigui que procedeixin, que no vinguin a Europa, que no creguin en els traficants i no posin en perill les seves vides i els seus diners, perquè tot serà en va”. Podríem considerar la declaració simplement d’ingènua, si no vingués d’un alt càrrec de la UE i per tant, fos impròpia de la reacció que correspondria a un governant.

«Que no vinguin!», no és una resposta. La ridícula demanda del president del Consell Europeu sembla no tenir en compte que la majoria d’aquestes persones tampoc no voldrien haver d’abandonar casa seva a causa de la violència i arriscar la vida en camins, fronteres i travessies marítimes insegures. Però continuaran venint per molt que Donald Tusk els demani que no ho facin.

Està clar que el missatge del president del Consell Europeu no era només per als migrants, sinó també, i sobretot, per als europeus. I aquesta setmana ho hem confirmat. Grècia ja no serà un país de trànsit i tots els estats membres hauran d’aplicar plenament les regles de l’espai Schengen, és a dir segellar encara més les fronteres externes de la UE.

Que no entrin! Abans d’omplir Europa de panxes afamades és millor que no vinguin, que es morin a l’Àfrica o a l’Àsia. Però que es morin ben lluny i no ho facin a la porta de casa. Aquesta és la grotesca veritat que amaguen les paraules de Dusk.

Desgraciadament fa temps que ens hem hagut d’acostumar a l’omissió d’auxili per part dels nostres governants, però de cap manera ens cansarem de reivindicar un canvi de polítiques migratòries, d’estrangeria i asil. No deixarem d’apel·lar nosaltres també a la seva sensibilitat i responsabilitat en l’articulació de respostes reals a aquesta crisi humanitària que no es solucionarà amb més murs o més controls. Les despeses econòmiques que tant els preocupen seguiran sent molt elevades i no oferiran solucions.

Des de la UCFR, des de Stop Mare Mortum, des de moltes organitzacions que vetllen pels DD HH, la ciutadania continuarem reclamant VIES SEGURES, perquè aquest acord entre la UE i Turquia no només no les garanteix sinó que suposa un salt enrere.

Ho ha denunciat també Amnistia Internacional tot posant en dubte que Turquia compleixi amb els criteris “d’un país segur” per acollir refugiats. L’organització ha documentat detencions i expulsions il·legítimes de refugiats i sol·licitants d’asil des de l’acord inicial del Pla d’Acció Conjunt UE-Turquia (octubre de 2015) i continua rebent informes de devolucions forçades de refugiats de Turquia a Síria.

I és que amb tres milions de refugiats, Turquia és ja el país que més refugiats acull i molts viuen en condicions desesperades.

També l’alt comissionat de l'ONU pels refugiats (ACNUR) Phillipo Grandi s’ha mostrat preocupat per la devolució sense garanties de protecció necessàries i per la vulneració de la Convenció de Ginebra que estableix l’examen individualitzat, en cada cas de petició d’asil.

És per tot plegat que tornem a reclamar als governs europeus que emprenguin accions immediates i concretes per augmentar les places d’assentament i proporcionin vies legals i segures per als migrants, sense condicionar les admissions a cap acord de bloqueig o de devolució sense garanties de protecció humanitària.

Per acabar, en aquesta setmana que ha estat marcada per la commemoració del Dia Internacional de la Dona, volem posar l’accent en les dones i infants que conformen el col·lectiu més vulnerable entre la població desplaçada. Segons l’ACNUR des de principis de 2016 representen el 55% de les persones que arriben a Grècia per buscar asil a Europa. El seu viatge és encara més insegur.

Dones, noies i nenes, es veuen amenaçades per una violència específica que és de gènere. Al patiment i les dures condicions de la travessa han de sumar la manca d’intimitat i seguretat que les exposa a l’assatjament sexual, les agressions físiques, l’explotació en les diferents etapes del viatge... Organitzacions com Amnistia Internacional documenten denúncies concretes d’abusos comesos per traficants, personal de seguretat, altres refugiats... I evidencien les pressions que han de sofrir per garantir no només la seva manutenció o seguretat, sinó potser també les de la resta de la família que l’acompanya.

No oblidem tampoc les dones que viatgen soles, és a dir sense cap acompanyant i sense cap suport afectiu; ni oblidem les migrants que són captades amb fins d’explotació sexual -el negoci il·lícit més lucratiu del món després del tràfic de drogues i armes.

A totes elles les fem avui presents en aquesta concentració, perquè la seva dignitat violentada és també la nostra.

Concentració convocada per la UCFR, 11 març, Igualada.
Nova convocatòria el 19 de març, a Barcelona.

Ètica de l’amor

En dos dies consecutius ens han deixat dos homes de lletres. Divendres ho feia Umberto Eco, escriptor, filòsof i intel·lectual que pràcticament no necessita presentació. Ahir, 20 de febrer, moria Fernando Cardenal, jesuïta i militant de la teologia de l’alliberament. Potser és menys conegut a Europa, és clar, però avui el ploren moltes persones a l’Amèrica Llatina i sobretot a Nicaragua, el seu país, on vaig tenir la sort d’escoltar-lo, com tants altres “brigadistes” (així ens anomenaven allà, oi? baules) quan anàvem buscant respostes a la nostra inquietud per “ajudar”. Fernando Cardenal va optar clarament per la denúncia dels opressors i el compromís amb el poble i va dirigir la Cruzada Nacional de Alfabetización durant la revolució sandinista.

Amb el temps, una acaba constatant que llegir és un dels aprenentatges més revolucionaris! I que el paper de les persones que eduquen en el respecte, en la diversitat i en els afectes, és fonamental.

M’ha fet reflexionar, aquest matí, una declaració que va fer Eco en referència a la seva darrera novel·la “Número cero” on analitza la professió periodística i els seus vincles amb la corrupció. Deia que havia fet “una paròdia, perquè en aquests temps convulsos aquesta és la funció crítica de l’intel·lectual”. I afegia que era la seva manera de contribuir a clarificar algunes coses: “L’intel·lectual no pot fer res més, no pot fer la revolució. Les revolucions fetes per intel·lectuals sempre són molt perilloses”.

Em sembla entendre el que volia dir –no el puc interpel·lar per aclarir-ho- i també que la història constata el risc d’utilitzar arguments que poden arribar a ser només una interpretació exclusiva i excloent de la realitat, sense pensar en el bé comú. Però m’aventuraria a dir que Cardenal va aplicar l’ètica de l’amor en la seva vida. Com activista va intentar participar en una revolució política i social des del concepte d’estar al costat del poble –del nicaragüenc en aquest cas- i de tenir cura dels altres, sobretot dels que més pateixen. Era sacerdot i bon cristià, dues condicions que no sempre van de la mà.

Tant l’un com l’altre, però, ens han deixat un bon llegat. Per pensar, per ser crítics, que no és més que fer-nos preguntes i indagar sobre el que no entenem, i en última instància, però no menys valuosa, per actuar. 

Balsa de rescate

Sueño que soy una balsa de rescate. Te trae hasta mí la corriente y me abrazas en dos tiempos, con el vaivén del oleaje. En tu mirada leo el porvenir; humus activo cargado de esperanza que Boff describe en "Los sueños de los oprimidos". La prueba de la supervivencia empezó hace meses, pero hoy mientras te aferras a la vida, sientes que llegar a la orilla es un nuevo comienzo. Es fuerte tu latido. Vital como tu coraje. Y aun así, es urgente el boca a boca. Aunque sea para denunciar la inactividad evidente de los que no enviarán balsas de rescate.

#SafePassage #stopmaremortum

Olas sonoras

Hay olas que nos acompañan por la vida revolcándonos en emocionantes y sucesivas bandas sonoras. La imagen de una madre tejedora y cantarina; un silbido en la escalera, justo antes del feliz tintineo de las llaves del padre que llega a casa; aquellas series de tu infancia que no podías perderte ¡por nada del mundo!; el desafío de lanzarte en bicicleta con patines (mejor si la calle era empinada); una montaña sin pinos, pero digna de una aventura de los Goonies; un radiocasete de pilas portátil para viajar en un Renault 6 rumbo a la playa; el ensayo de una función de fin de curso; el primer día de bachillerato de tu hermana mayor; el primer invento de tu hermano pequeño; un agujero en un muro –como tu incertidumbre- y un relato sobre el final de la infancia…

Pero el oleaje continúa con nuevos episodios mientras el vaivén de la respiración nos mece (¡buena señal!). En la adolescencia, algunos días la marea es fuerte, nos sumerge en las primeras dudas del ser. En el fondo del mar todo es mágico todavía - ¡hay caballitos y estrellas, además de corales de colores y algas- pero también un montón de peligros y amenazas que causan heridas dolorosas. Así es la vida, nos iremos repitiendo con las sucesivas marejadas. El dolor nos hace crecer, el dolor nos hace fuertes, el dolor nos curte la piel… A veces, desgraciadamente, también el corazón.

De adultos le ponemos nombre a las atrocidades de las que somos capaces los seres humanos. Clasificamos la violencia (directa, indirecta, estructural, cultural…). Hace unos días, una persona joven me ratificaba lo importante que es la memoria histórica. Desconocía el significado de la palabra “holocausto”. Se avergonzó un poco. Yo me avergoncé más, pero no de él. No creo que sean los más jóvenes los que deban abochornarse.

Somos una multitud avergonzada. Y no solo nos lamentamos. Hace tiempo que pasamos a la acción. Sabemos que haber vivido etapas en la vida, cada una a su tiempo, ha sido un privilegio. Tener infancia ha sido una fortuna, aunque las convenciones y los tratados recojan que ser niño es un derecho. Proteger el derecho a la infancia no es una prioridad mundial. Si así fuera, otra tierra giraría, ¿verdad Pachamama? Avia Yala. Tierra nuestra. Libertad (otra de esas olas que me regalaron los COR).

A veces, cuando ya no se puede soportar más vergüenza, más rabia y más dolor, se explota. Ojalá todas las explosiones pudieran ser de maravillosas endorfinas como las que me provoca esta tripulación solidaria (¡in crescendo!) y se propagasen como una enfermedad saludable –otro oxímoron, lo sé. Doy gracias de nuevo por tanta buena voluntad compartida en la Travesía literaria con los nadies del mar

Os dejo una banda sonora imprescindible en mi vida. “Ese viaje hacia la nada que consiste en la certeza de encontrar en tu mirada la belleza.” Sí, para mí, una de las canciones más hermosas que se han escrito. Con permiso del maestro Aute, os comparto la versión de Rozalén, menos conocida, pero también preciosa.  La Belleza

“¡Viva la revolución!” 

Refugiados a la intemperie

Contradicción, oxímoron o ironía. ¿O acaso no es desafortunado -sobre todo para ellos- llamarlos  "refugiados" cuando están a la intemperie!; sin abrigo, sin techo, sin estufas, sin billetes...
Mientras los gobiernos subidos al carro "ligth" los desatienden sin vergüenza y sin sonrojo, son activistas, cooperantes, socorristas, bomberos, redes y plataformas ciudadanas las que se remangan, se mojan y denuncian. Con medios escasos y manos que nunca son suficientes, pero con la urgencia de poder contribuir en algo; porque la infancia no se debería pasar en ningún lugar, sin pan, sin lápices y sin juguetes.

Imagen de @Fotomovimiento

Los 'nadies' en el mar

Sueñan los náufragos con llegar a la orilla. Dejar atrás el mar con candado. Que salga el sol para abrigar su esperanza. Que no lluevan bombas ni paquetes humanitarios; que los racimos sean de uvas y las ayudas de empleo. Que los vacunen contra el hambre, por lo menos. 

Sueñan mientras van llegando ¡sueños surrealistas!, de travesías en balsas confortables, atletas que desafían sin rasguños vallas suicidas, niños anfibios que salvan la vida, libertarias textuales con derecho a ser mujeres o femeninas... Como si no hubiera riesgo en alta mar -hacinados en un neumático casi a la deriva- ni falta de armonía en las concertinas, ni flotadores inútiles, ni traficantes de esclavas...

Pero siguen llegando. ¡Cómo será el horror que dejan tras sus huellas! Y sueñan que vencen la tormenta, el miedo, la asfixia, la violencia... Que logran esquivar la muerte para seguir luchando por la supervivencia.