"Para aquellos que caminaron juntos, las huellas nunca se borran". Proverbio africano.

martes, 27 de febrero de 2018

Una illa pròpia

NOTA: Amb motiu de la inauguració de la Biblioteca de l'Ins Pla de les Moreres.

Segurament a la majoria us sona el títol d'un llibre que ha servit d'inspiració a la meva xerrada avui: Una cambra pròpia. Per si no ho sabíeu, és el títol d'un dels assajos més importants i emblemàtics sobre el fet d'escriure i també sobre les limitacions que durant segles han patit les dones per accedir a l'educació i al coneixement, per la desigualtat de drets respecte a l'home.

La seva autora, Virgínia Woolf el va escriure i publicar l'any 1929 fruit de dues conferències que havia pronunciat l'any abans en les dues úniques escoles universitàries que acceptaven dones estudiants a Cambridge, a Anglaterra.

El que venia a dir amb això de la cambra pròpia és que tota persona que es vulgui dedicar a escriure ha de poder disposar d'un espai propi, i també recursos econòmics per no dependre de ningú.

Podríem dir sense equivocar-nos que no es tracta només d'un espai físic, sinó que s'està referint a la llibertat individual i a la independència.

Fent un joc de paraules us vinc a dir que la biblioteca pot ser un d'aquests espais (cambra) fonamentals en l'exercici de la llibertat. I a més a més, amb unes característiques molt prometedores per a la construcció d'un món millor: és com una illa.

Per què "Una illa pròpia" em podríeu preguntar?

M'agradaria que us aturéssiu un moment a buscar quina imatge, idea o sentiment associeu a la paraula "illa".


Potser us ve al cap l'aventura, un tresor, un descobriment... O la natura en estat encara verge, un paisatge, el mar immens... O potser un sentiment de soledat necessària, de retir, de calma...

Us he de confessar que això de l'ILLA fa dies que em persegueix també per inspiració d'una dona. En aquest cas una filòsofa espanyola del segle passat, María Zambrano a qui fa un any que he descobert, tot i que n'havia sentit a citar molt abans i s'ha convertit en font literària i influència en altres dimensions vitals.

Aquesta dona republicana i que es va veure obligada a exiliar-se després de la guerra civil, va reflexionar molt sobre la condició humana i sobre el feixisme. I la seva idea sobre l'illa està íntimament lligada a la seva vida i pensament.

"Una isla es para la imaginación de siempre una promesa" va escriure a una petita obra que es titula Isla de Puerto Rico. Nostalgia y esperanza de un mundo mejor. "Una promesa que se cumple y que es como un premio de una larga fatiga. Los continentes parecen haber desempeñado el papel de ser la tierra del trabajo, la morada habitual del hombre tras de su condenación. Las islas, en cambio, aparecen como aquello que responde al ensueño que ha mantenido en pie un esfuerzo duro y prolongado".

Zambrano entenia l'illa com un regal, perquè la concebia com un lloc des d'on tenim l'oportunitat de tornar a començar. I no pas des de l'oblit, ben al contrari, sinó des d'un lloc que simbòlicament representa un món d'oportunitats, un lloc i un temps des d'on transformar la mirada i la societat, perquè tenim també informació suficient per revisar el passat i no repetir els errors (en la història) -"La veritat només s'aconsegueix aplegant una gran diversitat d'errors" deia V. Woolf- també llibres que ens ajuden a pensar, com la filosofia, i d'altres que ens animen a somiar -com, sinó, podríem transformar el món!-i que ens permeten desconnectar de la rutina per descansar la ment o per divertir-nos que és tan necessari i saludable per la nostra alegria i vitalitat!

Així, doncs, és o no una biblioteca una illa o una "promesa convertida en regal"! -com diu Zambrano.

M'agradaria animar-vos a vosaltres, estudiants, a descobrir aquesta illa. A explorar tots els prestatges, a compartir tresors, a gaudir de la soledat també i del silenci, a sentir-nos petits davant el coneixement per descobrir i a sentir-nos grans pel privilegi de poder gaudir-ne.

La biblioteca és un lloc on tots podem trobar la nostra illa pròpia i a la vegada construir col·lectivament alternatives per a un món més just.

lunes, 27 de noviembre de 2017

Noticias desde el exilio

"Escribir es un acto de fe y, como toda fe, de fidelidad. El escribir pide la fidelidad antes que cosa alguna. Ser fiel a aquello que pide ser sacado del silencio". María Zambrano.

Noticias desde el exilio 

martes, 23 de mayo de 2017

Consuélate conmigo

Fue una carrera extenuante. Llegó jadeando, gimiendo quejumbrosamente y con las mejillas alborotadas por el flujo de la sangre expandiéndose entre las extraviadas venas que cruzaban en rojo cada semáforo, atropellándose en la huida de la oficina hasta la parada del autobús.  Lanzó un último resuello, sin más testigo que un banco desierto protegido por una infiel marquesina publicitaria y un perro domesticado contra la ternura.

-¡Joder!                                       

Fue una exclamación muy precisa y de pura consternación ante el infortunio de perderse la cita planeada y lo mucho que prometía…

-¡Joder, joder! –repitió con rabia y sin aliento.

El chucho levantó una pata para dejar claro quién mandaba en el cuadrilátero, por mucho que ella resoplara o lanzara puñetazos verbales. 

Desenfundó el móvil y envió un mensaje. “He perdido el bus (emoticono lacrimógeno). No llego. Buen viaje. Demasiado trabajo. Prometo compensarte. Lo sientooooooo.”

Se dejó caer en el banco con agotamiento. La derrota no estaba hecha para ella, se dijo mientras observaba al perro husmear los restos del envoltorio de una golosina. El aviso de un mensaje le confirmó que lo bueno, si breve, es dos veces bueno: “Yo más”. Consultó el reloj y calculó que le quedaban casi cuarenta minutos antes de que llegara el siguiente bus.

Cruzó la calle y luego, a pocos metros, una conocida puerta que franqueó por primera vez en misión espía. Se dejó guiar por su instinto y llegó ante decenas de lomos de colores entre los que rebuscó, acordándose del galgo callejero olfateando las esquinas, sedienta por encontrar combustible con el que encender su pasión aquella noche, en solitario. Era fácil detectar el material inflamable, por el brillo fogoso de sus portadas.

Al final eligió un título que parecía competente: “Consuélate conmigo”. No hubiera comprado jamás un ejemplar de esa índole en su librería de confianza, pero en aquellos almacenes anónimos, después de una tarde de perros, la infracción sabía a pecado. Y esa noche necesitaba una buena lectura compensatoria. ¡Qué demonios!, correr por haber corrido...

Se apresuró por salir de allí para agarrar puntualmente el bus y llegar a su casa, donde aquella noche, las alas del libro se abrieron bajo su mano en un acuciante relato de caricias húmedas y postergadas. Y gimió, jadeó y la carrera fue extenuante. Pero llegó con creces.

Imatge: Martí Garrancho


 

viernes, 23 de septiembre de 2016

Un full en blanc


Li havien dit que la vella llegia les mans. No era res excepcional. Al llarg de la ruta es trobaven altres com ella que presumien d’albirar el futur, potser per l’alt grau d’incertesa que implicava la travessia. Tampoc la feia extraordinària el tel blanc que com una teranyina teixia la seva mirada i feia impossible esbrinar el color d’uns ulls ennuvolats de tempesta. El fet que fos cega no impedia que el tacte dels seus dits desxifrés el misteri dels camins i solcs que creuaven
  valls de solituds o múltiples cruïlles de possibilitats en el mapa personal que li mostraven els palmells d’unes mans.
El que la feia especial i fins i tot precedia la fama de les seves encertades lectures que tanta popularitat tenien entre els viatgers, era la manera com cobrava per aquell servei: a canvi de la pau dels clients. Per a alguns, malgrat cuidar-se prou de comprovar què demanava exactament, el preu imposat per la dona esdevenia massa car. Fins i tot estrany en les circumstàncies que vivien... Però l’angoixa consumia la il·lusió i les esperances que infonen coratge en les llargues hores de gana, de fred, de marxes esgotadores o d’esperes eternes. Per això els que hi anaven ja no tenien res més a perdre i després de l’experiència afirmaven que era just pagar el que la vella exigia, sense donar més detalls d’aquella compensació inusual.
En Hatem no les tenia totes quan li va tocar el torn d’entrar a la tenda marró de l’endevina. La nit passada havia plogut en el campament. Enmig del fang, l’aigua formava bassals que amb les primeres llums del dia es convertien en miralls per a la roba estesa en les cordes, els iglús de colors, les escombraries escampades i les ombres dels nens que com ràfegues saltaven per sobre de l’aigua, davant les mirades perdudes dels adults que bevien del broll dels seus crits juganers la certesa d’una infància que es feia més fugissera en aquell enclavament sense futur.
El va sorprendre que el rostre de la dona semblés tan jove. Emmarcat per un hijab gris lligat al coll, oferia un aspecte serè i tendre; els ulls tancats, la boca formant un dibuix que fregava el somriure i el nas aixecat com si olorés el nouvingut. Les arrugues a la pell eren imperceptibles, però era difícil confirmar si era per la seva absència o per la manca de llum. Es veia prima i petita asseguda a terra amb les cames plegades, una mica empal·lidida, com si estigués esgotada o a punt d’adormir-se.
—Puc tornar un altre dia —va dir en Hatem, després de saludar-la respectuosament.
—Potser no tenim més dies —va dir ella, sense obrir els ulls, i el va convidar a seure estenent el braç, sobre el tros de manta lliure que quedava al seu davant.
Primer es va fer un silenci insòlit, com si la tenda pogués tancar-se a la remor d’un nou dia de reclams, queixes, plors i rialles, sospirs, interrogants... com si estiguessin sols en una cova i les parets no fossin de tela sinó de roca. Després, la dona va estendre les mans per demanar-li les seves sense necessitat de dir res. En Hatem els hi va oferir i es va sentir tan nu com la primera vegada que es va despullar davant una dona.
El que li va dir la vella el va sorprendre i no s’ho va acabar de creure. Llegia l’arribada de nous obstacles, l’expulsió de la terra somiada, un retorn inesperat que desfeia part del camí recorregut, una nova frontera i un nou campament amb les mateixes o més escassetats... En definitiva, més del mateix, diferent, millor o pitjor, tot depenent del dia i també de l’actitud amb què en Hatem encarés els canvis del que la vella va anomenar “un temps mort”.
En Hatem la va mirar abatut i com si la dona veiés més enllà de les parpelles, va afegir:
-Hi haurà persones que encara no coneixes que t’acompanyaran i faran més fàcil algunes estones del camí. Elles recordaran als que et tractin amb violència que per sobre de la teva condició, també ets un home com ells, amb els mateixos drets. Parlaran per tu quan no es pugui escoltar la teva veu.
A en Hatem no el va tranquil·litzar gaire l’anunci d’aquella suposada ajuda esporàdica o de reconeixement.
-Gràcies. Ja en tinc prou, dona. Digueu-me com voleu que us pagui, si us plau.
-Descriu-me la pau.
En Hatem va quedar esbalaït. Havia pensat que la dona era una mena de bruixa que li prendria la pau amb alguna màgia o argúcia, imposant-li les mans o xuclant-li l’ànima. De fet ja li havia pres la poca serenitat que li quedava amb els seus presagis, però sabia que aquell era un risc implícit i per tant, no comptava.
-No us entenc, dona. Què em demaneu?
La vella va somriure com feia sempre davant la mateixa pregunta.
-Vull que em descriguis què és per a tu la pau. Fa massa anys que transito per la geografia violenta de les mans dels qui veniu des de la por o la misèria buscant respostes. Només vull que busquis en el fons del teu cor i la teva memòria com explicaries què és la pau. Potser té la forma d’un objecte, un home em va parlar d’un càntir d’aigua que omplien a l’estiu i deixaven a la porta de casa; o és un color, el blanc d’un núvol que una tarda vas veure després d’un feixuc dia de feina; per a alguns és un ocell lliure que ve cada matí a cantar a la vora de la finestra, una manta de llana que dóna escalfor les nits d’hivern, la mirada d’algú estimat, un got de llet, una cançó o una emoció que em descriuen a través d’un record... Una vegada una dona em va parlar d’un conte que la seva àvia li explicava de petita mentre amassaven el pa. Bé, crec que ja m’he explicat prou, oi? I ara, dóna’m la teva pau.
Sense poder oblidar alguns dels exemples que li havia posat la dona, en Hatem va intentar buscar instants de pau i serenitat en el passat. Feia tant de temps que vivia les conseqüències de la guerra que li costava recordar si alguna vegada havia conegut la pau. El temps s’havia tornat com les sabates velles i de segona mà que arrossegava després de perdre les pròpies. Ja gairebé tot era prestat i res material li recordava, de portes enfora, qui era.
Va haver de remuntar-se uns quants anys enrere, quan la seva família vivia en pau i tenia una llar, quan als seus fills no els faltava mai menjar a taula i la seva dona Aicha cantava i recitava. Va recordar que tenia una feina que el feia feliç; els llibres, les lliçons, les lectures en veu alta... i els nens aixecant la mà a classe amb orgull i seguretat quan ell formulava una pregunta.
—La meva pau és una pàgina en blanc.  
—Explica’t —el va instar la vella.
Breument va relatar a la dona el seu origen i qui havia estat abans d’haver de fugir amb la seva família.
—Quan obria un quadern nou per endur-me’l a l’escola, la primera pàgina en blanc era per mi una promesa. Tenia per costum omplir-la amb un poema. Els escrivia l’Aicha. Jo li deixava obert sobre el llit i esperava amb emoció el dia que ella me’l retornava com un regal. Era una font d’inspiració. Rellegir els seus versos sempre em donava pau. No vam poder salvar un sol quadern.
La dona va assentir amb el cap. En Hatem va entreveure un gest de solidària nostàlgia.
—La teva pau és dolça i punyent. Podries recitar-me un dels seus poemes...?
L’home va mirar-se els peus descalços. Les sabates estaven a l’entrada. El temps era seu i els records l’havien tornat un pessic essencial de la identitat perduda en aquells cinc anys. No va ser difícil trobar les paraules amoroses de l’Aicha. La seva estimada Aicha que ja no escrivia poemes, perquè deia que només li naixien mots enverinats de ràbia i tristesa.
Amb els dits, pentines els meus records quan acaricio la teva abraçada, dibuixen paral·lels solcs de cabells, equidistants i fidels al teu amor...
Quan el va acabar de recitar, la vella va buscar-li novament les mans. En Hamet va sentir que les premia amb tendresa i li encomanava una energia tèbia i agradable.
—No oblidis com és la teva pau. Recorda la pàgina en blanc. Et farà falta. I recorda-li també a l’Aicha. A tots ens caldrà començar de nou. Jo ja estic molt vella i es necessiten més persones protectores per vetllar per la poderosa força de la pau, entens? Això no t’impedirà reclamar justícia. Però els que us volen fora de la seva terra estan cecs de veritat. No entenen com és de perillós el que estan fent i han oblidat el compromís humanitari amb els altres. Si nosaltres també l’oblidem, el món acabarà a les fosques.
En Hamet va sortir de la tenda atordit i alleugerit alhora. A fora tot continuava igual. Els núvols anunciaven novament pluja i ara sabia que les notícies que estaven començant a arribar al campament es confirmarien. L’ordre d’expulsió era imminent. No podia fer res de moment. Però esperava que la predicció de la vella es complís i les persones que podien parlar per ell es fessin escoltar d’alguna manera.
Ara per ara no volia oblidar qui havia estat. És més, era vital recordar qui era encara, per sobre de les etiquetes que li posés ningú. Ell era un home de pau. El primer que faria en arribar a la tenda seria convidar a l’Aicha i als nens a fer una descripció...

domingo, 31 de julio de 2016

“Clic”


Hay imágenes que se graban en la retina y hacen “clic” para atesorarse en la memoria (hoy en forma de nube) aunque sea temporalmente. Sería justo especificar que actualmente hacen “clic” que es ese sonido que nos acompaña a todas horas y que parece haberse vuelto una especie de resorte fundamental en nuestras vidas capaz de moverlo todo, junto al “tic” de las nuevas tecnologías o al “bip” de la informática. ¿Pero qué sonido provocaría cien, quinientos o un millón de años atrás la imagen que nos lanza a la dimensión de lo que entendemos como perecedero, impactante o aspirante a convertirse en eterno….?  
Leo en una comunicación de Helena Casas (profesora de chino de la UAB) que “las onomatopeyas difieren enormemente de una lengua a otra porque están determinadas tanto por factores lingüísticos como extralingüísticos”. ¡Ajá! (como imaginaba) me digo. Y más adelante reafirma mi sensación de que es un tema muy poco explorado y estudiado. ¡Y a mí que me parece apasionante…! Pero las aparco para otro día, eh. Ni siquiera eran la principal motivación para empezar a escribir este artirelato, pero están en el instante que lo motiva: el “clic”. No podía obviar su valor.
Fue una tarde de este mes de julio que hoy cerramos… Un día que anunciaba tormenta.
“Las palabras las carga el viento” sé que pensé justo antes de que empezara el chubasco. 
Regresaba de la piscina, en el coche con Nèstor, cuando nos adelantó una bolsa de plástico ¡a toda máquina, a toda velocidad!, como en el cuento del barco platanero de Joan Mitjons. Luego se fueron sumando a la carrera algunas hojas secas, pañuelos cargados de lágrimas, colillas pisoteadas, envoltorios de helados chillando sabores de colores, restos de pipas de paz, etiquetas sin artículos ni fotografías, sobres de cromos jugando con deportividad… ¡una auténtica fuga de cerebros!, o una papelera vuelta del revés por la fuerza de la ventolera, vamos.
Todavía no se habían unido al alboroto los primeros goterones cuando ya entrábamos en la rotonda de la Masía.
-¡Madre mía, la que va a caer! Parece que se prepare un huracán.
Nèstor iba demasiado emocionado escuchando y cantando a todo trapo “el millón de cicatrices” de Dani Martín como para advertir mi excitación, más en sintonía con “el vendaval de nostalgia” que me alimenta, como dice Manuel Carrasco en “Montañas de sal” –del que ya soy fan- y con anhelo de refugios íntimos para conjugar el verbo “respirar”.
Justo cuando entraba en la carretera de la Pobla (con el continente del bazar asiático a mi derecha) un torbellino de polvo generado por lo menos, por cien caballos salvajes o cincuenta bisontes a la carrera, me hizo reducir aún más la velocidad por precaución ante el apremiante ciclón proveniente de la tierra de Oz.
-¿Pero qué es eso?
La polvareda animal salía de la calle del camino de Santa Teresa con una furia desatada, fuera de lugar a pesar del episodio de ventisca.
-¡La virgen!
Y entonces me percaté de la presencia de las dos mujeres al otro lado de la carretera, a mi izquierda, a suficientes metros de mi alcance para ser precavidas o para lanzarse al arroyo. Sentí, antes de comprobar, la clara intención de una de ellas de optar por la aventura y cruzar delante de mis narices, sin miedo a los caballos de mi veterano Romeo ni a los invisibles rocines liberados por el viento, dispuestos a cabalgar por Santa Teresa y arrasar cualquier tipo de inquisición.
Y qué momentazo ¡Dios!, cuando esa nube brutal invadió el asfalto y lo envolvió todo ante mi vista, excepto a la mujer determinada a pasar la carretera sin dar más tregua a los coches (¡ni a la lluvia inminente!). Fue solo una milésima de segundo; inmortalizada por la fuerza del viento.
La recuerdo en tono de grises como si fuera un objetivo de Sebastiao Salgado y no de una mera apuntadora de notas del caos (servidora). Creo que ni ella misma esperaba que aquella nube tuviera semejante violencia para frenar su avance y clavarla en el asfalto para los restos: con su torso ladeado, la cabeza desafiando a la cámara, la bata como un vestido de cola...
-¡Toma Instagram de cine!
Y claro, en mi cabezo oí el “clic”.  
No voy a decir que fue místico, incluso a pesar del mensaje de Santa Teresa (el nombre de la calle, por cierto, lo averigüé después, porque en aquel momento no estaba yo para mirar esas cosas), pero puedo asegurar que la imagen de esa mujer (sexagenaria por intentar ponerle alguna edad) en bata de estar por casa y con curvas de estar a la vuelta de muchas cosas en la vida, ahí plantada en su determinación, me pareció ya material para un post. Y luego cuando leí el nombre de la calle me dije que el “clic” era digno de un relato.

Puede que no sea casualidad que me dé por escribir sobre “clics” estos días. Desde 2008 todos los 1 de agosto hay un “clic” que se repite en mi memoria. Pero eso es aun más largo de contar. Y sigue siendo material sensible para un relato. Además ya me he extendido demasiado. Si es que no tengo medida... ¡Ni orden! ;-)

lunes, 25 de julio de 2016

La sal de l’oblit

Se m’ha posat una onada per ulleres. Porta escuma de ràbia, esquitxos de sal de vida i la intuïció d’un abisme profund del fons marí. 
De vegades, quan els altres em parlen, els veig moure els llavis, però el bram de l’onada no em deixa escoltar tot el que diuen. M’envolta un fragorós silenci que no em permet seguir el discurs. Parleu massa ràpid!, o jo m’he tornat lenta dins aquesta massa d’aigua que ofega els records...
Camino a poc a poc, perquè no estic en terra ferma, sinó en alta mar. Lluny, cada vegada més lluny de la costa que conec. La marea puja i puja. No estic segura de si em tornarà a acostar a la riba, demà.
Perdo la memòria, però encara sé qui sou. Us miro als ulls i reconec la mirada de cadascun, encara que a la llengua només tingui algues marines que entortolliguen la parla per anomenar-vos pel vostre nom.
Ah!, però guardo encara la memòria de la pell i el tacte dels petons i les abraçades quan ens acomiadem. I la tremolor del teu plor d’emoció.
Amor, marit, mort, armari, mocador, malaltia… de vegades arriben barques amb mots. Només mots buits. Mar i espiral de picor a tot el cos. Serà la sal?
-Mai m’ha agradat la platja.
-Què dius mama?
-Em pica tot el dia.
La meva filla s’acosta a la infermera i li diu alguna cosa. Potser em donaran alguna pastilla que em farà marxar aquesta picor.

lunes, 2 de mayo de 2016

Crónica de una presentación en tres tiempos

¡Lo hicimos posible! Una noche mágica, a las puertas del día del libro, el caballero San Jordi llegó con 500 ejemplares de El tiempo del negro que todavía echaban humo de dragón de una valiente imprenta barcelonesa. En Artèria esperábamos parte de la tripulación anticipada en Verkami que optábamos por ir a ciegas a un encuentro sin libro. Sabíamos que no nos quedaríamos a oscuras y que más tarde o más temprano todo llegaría...
La sorpresa fue descargar la ilusión de 500 soles allí mismo, en medio de la generosa presentación de Isabel Casas, para recordarnos el motivo de esta publicación de brazos extendidos a la esperanza.
Luego abrimos los corazones de papel entrenados para plegarse a los afectos y dentro descubrimos el regalo de una figurita de madera... Humilde pero valiosa, como la dignidad de un hombre que agradece la comida que cuelga de un gancho.
Todavía con el brindis nocturno en el corazón, amaneció la Diada y las manos llegaron solícitas a buscar libros y a compartir abrazos. En Vilanova del Camí, mañana feriada en mi espíritu por las felicitaciones y la alegría de ver en las miradas de los demás mi propia felicidad reflejada. En Igualada, tarde de guiños de las nubes que supieron dar tregua, porque si trajeron algo de lluvia fue también acompañada del aliento de las risas de la excitación y de algunas lágrimas nostálgicas de una niña amiga de mi infancia.
Domingo y lunes de resaca. De brillar por fuera y de dar las gracias. De guardar silencio cuando el corazón siente la congoja por todos los Gabriel, por todas las Adaeze que nos interpelan.
Y el martes, la presentación oficial. Arropada por la calidez de un público diverso como los caminos de la vida, con sus distintas etapas y escenarios.
Maria Enrich y Ana Uroz, las dos a mi lado en en el plano literario, cultural, social, personal... aunque también por diferentes motivos, se complementaron para exprimirme como una naranja, desde el análisis profundo, y para noquearme emocionalmente desde el ring. Las dos a partes iguales. Por suerte descubrí valientes entre el público, solidarizándose con mi alteración de ánimo, así que me arranqué a dar las gracias a la tripulación y a todos los presentes. Como está escrito.
Mención especial tocaba para Juan Linares y Maria Dantas, miembros de Stop Mare Mortum, porque su clamor está dando voz a los "nadies" del mar, junto a la denuncia de otras plataformas y entidades que tejen redes para sostener la esperanza. Buena gente, como la de mi novela, sí, porque los que actúan movidos por la xenofobia, la ignorancia o el egoísmo, ya ocupan demasiadas páginas de diarios, y los que sentimos miedo, desasosiego, impotencia, compasión... necesitamos motivos para seguir construyendo el discurso y las alternativas que hagan este mundo más justo y humano.
Hay una evidencia que me acompaña desde que pisé por primera vez la Playa de los Lances y divisé Punta Paloma; una certeza que guardo desde el instante que casi me di de bruces con La Macarena... La corriente del Estrecho y el viento de Levante llegaron a mi corazón para quedarse. Me han susurrado en el oído palabras de ánimo para acabar esta novela. Y me dejaron vibraciones mágicas.
El tiempo de escritura es vital y solitario, lleno de preguntas, expectativas, satisfacciones y fracasos, pero que podáis leer esta historia que además me acompaña desde hace tanto tiempo es para mí un maravilloso regalo. Quinientas veces gracias.