Li havien dit que la vella llegia les mans. No era res excepcional. Al
llarg de la ruta es trobaven altres com ella que presumien d’albirar el futur,
potser per l’alt grau d’incertesa que implicava la travessia. Tampoc la feia
extraordinària el tel blanc que com una teranyina teixia la seva mirada i feia
impossible esbrinar el color d’uns ulls ennuvolats de tempesta. El fet que fos
cega no impedia que el tacte dels seus dits desxifrés el misteri dels camins i
solcs que creuaven valls de solituds o
múltiples cruïlles de possibilitats en el mapa personal que li mostraven els
palmells d’unes mans. El que la feia especial i fins i tot precedia la fama de les seves
encertades lectures que tanta popularitat tenien entre els viatgers, era la
manera com cobrava per aquell servei: a canvi de la pau dels clients. Per a
alguns, malgrat cuidar-se prou de comprovar què demanava exactament, el preu imposat
per la dona esdevenia massa car. Fins i tot estrany en les circumstàncies que
vivien... Però l’angoixa consumia la il·lusió i les esperances que infonen coratge
en les llargues hores de gana, de fred, de marxes esgotadores o d’esperes
eternes. Per això els que hi anaven ja no tenien res més a perdre i després de l’experiència
afirmaven que era just pagar el que la vella exigia, sense donar més detalls
d’aquella compensació inusual.
En Hatem no les tenia totes quan li va tocar el torn d’entrar a la tenda marró
de l’endevina. La nit passada havia plogut en el campament. Enmig del fang, l’aigua
formava bassals que amb les primeres llums del dia es convertien en miralls per
a la roba estesa en les cordes, els iglús de colors, les escombraries
escampades i les ombres dels nens que com ràfegues saltaven per sobre de
l’aigua, davant les mirades perdudes dels adults que bevien del broll dels seus
crits juganers la certesa d’una infància que es feia més fugissera en aquell
enclavament sense futur.
El va sorprendre que el rostre de la dona semblés tan jove. Emmarcat per un
hijab gris lligat al coll, oferia un
aspecte serè i tendre; els ulls tancats, la boca formant un dibuix que fregava
el somriure i el nas aixecat com si olorés el nouvingut. Les arrugues a la pell
eren imperceptibles, però era difícil confirmar si era per la seva absència o
per la manca de llum. Es veia prima i petita asseguda a terra amb les cames
plegades, una mica empal·lidida, com si estigués esgotada o a punt d’adormir-se.
—Puc tornar un altre dia —va dir en Hatem, després de saludar-la respectuosament.
—Potser no tenim més dies —va dir ella, sense obrir els ulls, i el va
convidar a seure estenent el braç, sobre el tros de manta lliure que quedava al
seu davant.
Primer es va fer un silenci insòlit, com si la tenda pogués tancar-se a la
remor d’un nou dia de reclams, queixes, plors i rialles, sospirs,
interrogants... com si estiguessin sols en una cova i les parets no fossin de
tela sinó de roca. Després, la dona va estendre les mans per demanar-li les
seves sense necessitat de dir res. En Hatem els hi va oferir i es va sentir tan
nu com la primera vegada que es va despullar davant una dona.
El que li va dir la vella el va sorprendre i no s’ho va acabar de creure. Llegia
l’arribada de nous obstacles, l’expulsió de la terra somiada, un retorn
inesperat que desfeia part del camí recorregut, una nova frontera i un nou
campament amb les mateixes o més escassetats... En definitiva, més del mateix,
diferent, millor o pitjor, tot depenent del dia i també de l’actitud amb què en
Hatem encarés els canvis del que la vella va anomenar “un temps mort”.
En Hatem la va mirar abatut i com si la dona veiés més enllà de les
parpelles, va afegir:
-Hi haurà persones que encara no coneixes que t’acompanyaran i faran més
fàcil algunes estones del camí. Elles recordaran als que et tractin amb
violència que per sobre de la teva condició, també ets un home com ells, amb
els mateixos drets. Parlaran per tu quan no es pugui escoltar la teva veu.
A en Hatem no el va tranquil·litzar gaire l’anunci d’aquella suposada ajuda
esporàdica o de reconeixement.
-Gràcies. Ja en tinc prou, dona. Digueu-me com voleu que us pagui, si us
plau.
-Descriu-me la pau.
En Hatem va quedar esbalaït. Havia pensat que la dona era una mena de
bruixa que li prendria la pau amb alguna màgia o argúcia, imposant-li les mans
o xuclant-li l’ànima. De fet ja li havia pres la poca serenitat que li quedava
amb els seus presagis, però sabia que aquell era un risc implícit i per tant,
no comptava.
-No us entenc, dona. Què em demaneu?
La vella va somriure com feia sempre davant la mateixa pregunta.
-Vull que em descriguis què és per a tu la pau. Fa massa anys que transito
per la geografia violenta de les mans dels qui veniu des de la por o la misèria
buscant respostes. Només vull que busquis en el fons del teu cor i la teva
memòria com explicaries què és la pau. Potser té la forma d’un objecte, un home
em va parlar d’un càntir d’aigua que omplien a l’estiu i deixaven a la porta de
casa; o és un color, el blanc d’un núvol que una tarda vas veure després d’un
feixuc dia de feina; per a alguns és un ocell lliure que ve cada matí a cantar
a la vora de la finestra, una manta de llana que dóna escalfor les nits
d’hivern, la mirada d’algú estimat, un got de llet, una cançó o una emoció que
em descriuen a través d’un record... Una vegada una dona em va parlar d’un
conte que la seva àvia li explicava de petita mentre amassaven el pa. Bé, crec
que ja m’he explicat prou, oi? I ara, dóna’m la teva pau.
Sense poder oblidar alguns dels exemples que li havia posat la dona, en
Hatem va intentar buscar instants de pau i serenitat en el passat. Feia tant de
temps que vivia les conseqüències de la guerra que li costava recordar si
alguna vegada havia conegut la pau. El temps s’havia tornat com les sabates
velles i de segona mà que arrossegava després de perdre les pròpies. Ja gairebé
tot era prestat i res material li recordava, de portes enfora, qui era.
Va haver de remuntar-se uns quants anys enrere, quan la seva família vivia en
pau i tenia una llar, quan als seus fills no els faltava mai menjar a taula i
la seva dona Aicha cantava i recitava. Va recordar que tenia una feina que el
feia feliç; els llibres, les lliçons, les lectures en veu alta... i els nens
aixecant la mà a classe amb orgull i seguretat quan ell formulava una pregunta.
—La meva pau és una pàgina en blanc.
—Explica’t —el va instar la vella.
Breument va relatar a la dona el seu origen i qui havia estat abans d’haver
de fugir amb la seva família.
—Quan obria un quadern nou per endur-me’l a l’escola, la primera pàgina en
blanc era per mi una promesa. Tenia per costum omplir-la amb un poema. Els
escrivia l’Aicha. Jo li deixava obert sobre el llit i esperava amb emoció el
dia que ella me’l retornava com un regal. Era una font d’inspiració. Rellegir
els seus versos sempre em donava pau. No vam poder salvar un sol quadern.
La dona va assentir amb el cap. En Hatem va entreveure un gest de solidària
nostàlgia.
—La teva pau és dolça i punyent. Podries recitar-me un dels seus poemes...?
L’home va mirar-se els peus descalços. Les sabates estaven a l’entrada. El
temps era seu i els records l’havien tornat un pessic essencial de la identitat
perduda en aquells cinc anys. No va ser difícil trobar les paraules amoroses de
l’Aicha. La seva estimada Aicha que ja no escrivia poemes, perquè deia que
només li naixien mots enverinats de ràbia i tristesa.
— Amb els dits, pentines els meus records quan
acaricio la teva abraçada, dibuixen paral·lels solcs de cabells, equidistants i
fidels al teu amor...
Quan el va acabar de recitar, la vella va buscar-li novament les mans. En
Hamet va sentir que les premia amb tendresa i li encomanava una energia tèbia i
agradable.
—No oblidis com és la teva pau. Recorda la pàgina en blanc. Et farà falta. I
recorda-li també a l’Aicha. A tots ens caldrà començar de nou. Jo ja estic molt
vella i es necessiten més persones protectores per vetllar per la poderosa
força de la pau, entens? Això no t’impedirà reclamar justícia. Però els que us
volen fora de la seva terra estan cecs de veritat. No entenen com és de
perillós el que estan fent i han oblidat el compromís humanitari amb els altres.
Si nosaltres també l’oblidem, el món acabarà a les fosques.
En Hamet va sortir de la tenda atordit i alleugerit alhora. A fora tot
continuava igual. Els núvols anunciaven novament pluja i ara sabia que les
notícies que estaven començant a arribar al campament es confirmarien. L’ordre
d’expulsió era imminent. No podia fer res de moment. Però esperava que la
predicció de la vella es complís i les persones que podien parlar per ell es
fessin escoltar d’alguna manera.
Ara per ara no volia oblidar qui havia estat. És més, era vital recordar
qui era encara, per sobre de les etiquetes que li posés ningú. Ell era un home
de pau. El primer que faria en arribar a la tenda seria convidar a l’Aicha i
als nens a fer una descripció...
