En dos dies
consecutius ens han deixat dos homes de lletres. Divendres ho feia Umberto Eco, escriptor,
filòsof i intel·lectual que pràcticament no necessita presentació. Ahir, 20 de
febrer, moria Fernando Cardenal, jesuïta i militant de la teologia de
l’alliberament. Potser és menys conegut a Europa, és clar, però avui el ploren
moltes persones a l’Amèrica Llatina i sobretot a Nicaragua, el seu país, on
vaig tenir la sort d’escoltar-lo, com tants altres “brigadistes” (així ens
anomenaven allà, oi? baules) quan anàvem buscant respostes a la nostra inquietud per
“ajudar”. Fernando Cardenal va optar clarament per la denúncia dels opressors i
el compromís amb el poble i va dirigir la Cruzada Nacional de Alfabetización
durant la revolució sandinista.
Amb el temps, una
acaba constatant que llegir és un dels aprenentatges més revolucionaris! I que
el paper de les persones que eduquen en el respecte, en la diversitat i en els
afectes, és fonamental.
M’ha fet reflexionar, aquest matí, una declaració que va fer Eco en referència a la seva
darrera novel·la “Número cero” on analitza la professió periodística i els seus
vincles amb la corrupció. Deia que havia fet “una paròdia, perquè en aquests temps convulsos aquesta és la funció
crítica de l’intel·lectual”. I afegia que era la seva manera de contribuir
a clarificar algunes coses: “L’intel·lectual
no pot fer res més, no pot fer la revolució. Les revolucions fetes per intel·lectuals
sempre són molt perilloses”.
Em sembla
entendre el que volia dir –no el puc interpel·lar per aclarir-ho- i també que la
història constata el risc d’utilitzar arguments que poden arribar a ser només una
interpretació exclusiva i excloent de la realitat, sense pensar en el bé comú. Però
m’aventuraria a dir que Cardenal va aplicar l’ètica de l’amor en la seva vida. Com
activista va intentar participar en una revolució política i social des del
concepte d’estar al costat del poble –del nicaragüenc en aquest cas- i de tenir
cura dels altres, sobretot dels que més pateixen. Era sacerdot i bon cristià, dues
condicions que no sempre van de la mà.
Tant l’un com l’altre,
però, ens han deixat un bon llegat. Per pensar, per ser crítics, que no és més
que fer-nos preguntes i indagar sobre el que no entenem, i en última instància,
però no menys valuosa, per actuar.
