"Para aquellos que caminaron juntos, las huellas nunca se borran". Proverbio africano.

viernes, 9 de noviembre de 2018

De tot cor

Tres contes encadenats. Calia deixar-los respirar una mica, però confio que si algú els llegeix ho entengui. 'De tot cor' per Càritas.


A la porta 
del supermercat, una dona demana almoina. Molts passen de llarg sense tan sols mirar-la, com si fos invisible.

A la Dolors no li agrada donar diners, a més és gran i la pensió és minsa. El que més té ara és temps i per això col·labora amb algunes entitats del barri. S’acosta a la dona (força jove) i la convida a esmorzar. És poca cosa, però a la noia li fa bé xerrar i explicar-li la seva història: està embarassada,  ja fa mesos que es va quedar sense feina i de moment no en troba.

Els fills de la Dolors li diuen sempre que vagi amb compte; que hi ha mala gent que s’aprofita de les persones ingènues. Però ella té bon instint i és observadora. Només li fan por algunes bèsties i determinades bestieses que sent cada dia; sobre els immigrants, per exemple.

La noia li dóna les gràcies per l’estona i per la xocolata que li ha regalat la Dolors, en forma de cor. A més li ha obert algunes portes on podria anar a demanar ajuda i fins i tot buscar una feina. No és fins al comiat que li pregunta com es diu.

-Si tinc una nena, li posaré el seu nom!

-Dona, tria un de més alegre…

-Lola és un nom prou fort i valent per a una dona.

La Dolors somriu. No havia pensat en aquella opció. Lola li agrada, sí. S’hi sent identificada. I descobreix que la noia també li acaba de fer un regal.  


lunes, 16 de julio de 2018

La desembulladora


El rellotge tocava les dues quan l’experta va aconseguir desfer el darrer nus de la cadeneta d’or. Era l’hora. Va sospirar amb un bri de tristesa i va cridar els clients.

-Ja està. Ja la poden venir a buscar quan vulguin.

Va notar la incredulitat a l’altra banda del telèfon. Hi estava acostumada, però no la deixava de sorprendre que la gent arribés fins aquella apartada illa per demanar-li ajuda amb els seus embolics, sense confiar trobar-hi solució. És clar que el motiu era l’excusa; el viatge, en canvi, el veritable remei per marxar alleugerits. I el d’aquella família era un cas d’estrès (relativament fàcil) que requeria descans i bons aliments.

Amb vuitanta anys, la Paulina havia desfet nusos estrets i d’una duresa increïble. També propis. Cintes de pèrdues, cabdells d’angoixes, fils de comiat… Un dels majors reptes, però el més gratificant, li va portar, precisament, un expert en nusos: un mariner.

Ai! L’estimat Robert… Com n’estava de capficat quan es va plantar al cobert amb aquella corda embullada. Duia de vestit la tempesta. En obrir la porta el va enxampar fitant l’horitzó, amenaçador com els núvols carregats de pluja que el vent empenyia cap a la platja. Fins i tot les paraules se li entortolligaven furioses barrejades de culpa i rancúnia.

Segueix a: http://www.narranacion.com/la-desembulladora/ 

miércoles, 23 de mayo de 2018

Hallazgos


Hay hallazgos que tras la sorpresa, despiertan infinitas preguntas y reflexiones. ¿Cómo es posible que no esté viva y siga intacta? Que no esté aquí y siga aquí... ¿Qué le habrá pasado? ¿Se le ha caído a alguien de entre las páginas de un libro? No. No creo que pudiera conservarse así... ¿Será cosa de la primavera...? Un golpe de brisa, la lluvia... ¿O un desgraciado accidente? Compasión.

Con pasión. ¿Por qué es tan hermosa y a la vez hiere la belleza? Recuerdo las palabras de Alicia en "El tiempo del negro" describiendo el vuelo de un diente de león geométricamente perfecto; suspendida en un instante eterno, junto a Gabriel y Ernesto, durante aquel viaje...

Esta naturaleza muerta también atraviesa el tiempo. Mi tiempo. Tu tiempo. Nos da alas para seguir creyendo en la magnífica pequeñez del arte, de la vida, del sueño, del ser y el estar; de la comunión con las pequeñas cosas. De las partículas del polvo cósmico. De eso que somos.

Tan simple y tan maravilloso. #hallazgos #mariposa #naturalezamuerta #naturalezaviva #alas #arte #literatura #pasión #vida #eltiempodelnegro #volar

martes, 27 de febrero de 2018

Una illa pròpia

NOTA: Amb motiu de la inauguració de la Biblioteca de l'Ins Pla de les Moreres.

Segurament a la majoria us sona el títol d'un llibre que ha servit d'inspiració a la meva xerrada avui: Una cambra pròpia. Per si no ho sabíeu, és el títol d'un dels assajos més importants i emblemàtics sobre el fet d'escriure i també sobre les limitacions que durant segles han patit les dones per accedir a l'educació i al coneixement, per la desigualtat de drets respecte a l'home.

La seva autora, Virgínia Woolf el va escriure i publicar l'any 1929 fruit de dues conferències que havia pronunciat l'any abans en les dues úniques escoles universitàries que acceptaven dones estudiants a Cambridge, a Anglaterra.

El que venia a dir amb això de la cambra pròpia és que tota persona que es vulgui dedicar a escriure ha de poder disposar d'un espai propi, i també recursos econòmics per no dependre de ningú.

Podríem dir sense equivocar-nos que no es tracta només d'un espai físic, sinó que s'està referint a la llibertat individual i a la independència.

Fent un joc de paraules us vinc a dir que la biblioteca pot ser un d'aquests espais (cambra) fonamentals en l'exercici de la llibertat. I a més a més, amb unes característiques molt prometedores per a la construcció d'un món millor: és com una illa.

Per què "Una illa pròpia" em podríeu preguntar?

M'agradaria que us aturéssiu un moment a buscar quina imatge, idea o sentiment associeu a la paraula "illa".


Potser us ve al cap l'aventura, un tresor, un descobriment... O la natura en estat encara verge, un paisatge, el mar immens... O potser un sentiment de soledat necessària, de retir, de calma...

Us he de confessar que això de l'ILLA fa dies que em persegueix també per inspiració d'una dona. En aquest cas una filòsofa espanyola del segle passat, María Zambrano a qui fa un any que he descobert, tot i que n'havia sentit a citar molt abans i s'ha convertit en font literària i influència en altres dimensions vitals.

Aquesta dona republicana i que es va veure obligada a exiliar-se després de la guerra civil, va reflexionar molt sobre la condició humana i sobre el feixisme. I la seva idea sobre l'illa està íntimament lligada a la seva vida i pensament.

"Una isla es para la imaginación de siempre una promesa" va escriure a una petita obra que es titula Isla de Puerto Rico. Nostalgia y esperanza de un mundo mejor. "Una promesa que se cumple y que es como un premio de una larga fatiga. Los continentes parecen haber desempeñado el papel de ser la tierra del trabajo, la morada habitual del hombre tras de su condenación. Las islas, en cambio, aparecen como aquello que responde al ensueño que ha mantenido en pie un esfuerzo duro y prolongado".

Zambrano entenia l'illa com un regal, perquè la concebia com un lloc des d'on tenim l'oportunitat de tornar a començar. I no pas des de l'oblit, ben al contrari, sinó des d'un lloc que simbòlicament representa un món d'oportunitats, un lloc i un temps des d'on transformar la mirada i la societat, perquè tenim també informació suficient per revisar el passat i no repetir els errors (en la història) -"La veritat només s'aconsegueix aplegant una gran diversitat d'errors" deia V. Woolf- també llibres que ens ajuden a pensar, com la filosofia, i d'altres que ens animen a somiar -com, sinó, podríem transformar el món!-i que ens permeten desconnectar de la rutina per descansar la ment o per divertir-nos que és tan necessari i saludable per la nostra alegria i vitalitat!

Així, doncs, és o no una biblioteca una illa o una "promesa convertida en regal"! -com diu Zambrano.

M'agradaria animar-vos a vosaltres, estudiants, a descobrir aquesta illa. A explorar tots els prestatges, a compartir tresors, a gaudir de la soledat també i del silenci, a sentir-nos petits davant el coneixement per descobrir i a sentir-nos grans pel privilegi de poder gaudir-ne.

La biblioteca és un lloc on tots podem trobar la nostra illa pròpia i a la vegada construir col·lectivament alternatives per a un món més just.