El rellotge tocava les dues quan l’experta va aconseguir desfer el darrer nus de la cadeneta d’or. Era l’hora. Va sospirar amb un bri de tristesa i va cridar els clients.
-Ja està. Ja la poden venir a buscar quan vulguin.
Va notar la incredulitat a l’altra banda del telèfon. Hi estava acostumada, però no la deixava de sorprendre que la gent arribés fins aquella apartada illa per demanar-li ajuda amb els seus embolics, sense confiar trobar-hi solució. És clar que el motiu era l’excusa; el viatge, en canvi, el veritable remei per marxar alleugerits. I el d’aquella família era un cas d’estrès (relativament fàcil) que requeria descans i bons aliments.
Amb vuitanta anys, la Paulina havia desfet nusos estrets i d’una duresa increïble. També propis. Cintes de pèrdues, cabdells d’angoixes, fils de comiat… Un dels majors reptes, però el més gratificant, li va portar, precisament, un expert en nusos: un mariner.
Ai! L’estimat Robert… Com n’estava de capficat quan es va plantar al cobert amb aquella corda embullada. Duia de vestit la tempesta. En obrir la porta el va enxampar fitant l’horitzó, amenaçador com els núvols carregats de pluja que el vent empenyia cap a la platja. Fins i tot les paraules se li entortolligaven furioses barrejades de culpa i rancúnia.
