La sal de l’oblit

Se m’ha posat una onada per ulleres. Porta escuma de ràbia, esquitxos de sal de vida i la intuïció d’un abisme profund del fons marí. 
De vegades, quan els altres em parlen, els veig moure els llavis, però el bram de l’onada no em deixa escoltar tot el que diuen. M’envolta un fragorós silenci que no em permet seguir el discurs. Parleu massa ràpid!, o jo m’he tornat lenta dins aquesta massa d’aigua que ofega els records...

Camino a poc a poc, perquè no estic en terra ferma, sinó en alta mar. Lluny, cada vegada més lluny de la costa que conec. La marea puja i puja. No estic segura de si em tornarà a acostar a la riba, demà.

Perdo la memòria, però encara sé qui sou. Us miro als ulls i reconec la mirada de cadascun, encara que a la llengua només tingui algues marines que entortolliguen la parla per anomenar-vos pel vostre nom.

Ah!, però guardo encara la memòria de la pell i el tacte dels petons i les abraçades quan ens acomiadem. I la tremolor del teu plor d’emoció.

Amor, marit, mort, armari, mocador, malaltia… de vegades arriben barques amb mots. Només mots buits. Mar i espiral de picor a tot el cos. Serà la sal?

-Mai m’ha agradat la platja.

-Què dius mama?

-Em pica tot el dia.

La meva filla s’acosta a la infermera i li diu alguna cosa. Potser em donaran alguna pastilla que em farà marxar aquesta picor.